BROADCHURCH >> Saps amb qui convius?

L’argument de la sèrie (o de la temporada) no és una gran sorpresa: un mort (assassinat), presumptes culpables, detectius estrafolaris, diversos escenaris que complementen el del crim, i d’altres detalls que configuren l’essència dels productes del gènere. Broadchurch, però, ens presenta una atmosfera que convida a fer-ne un seguiment amb atenció.

broadchurch

Tenia ganes de reobrir el blog per parlar-vos de sèries que he anat veient i no us vaig poder comentar; tinc moltes sèries al pap i les aniré desgranant durant aquestes setmanes (no sé si tindré temps de fer algun TOP20 del 2014, però intentaré que us quedeu amb algun títol). Broadchurch, és un d’aquests casos. La seva primera temporada (ja n’han confirmat una segona) consta de vuit capítols amb una mitjana de quaranta-cinc minuts, i me l’he empassat en dos dies. Dissabte, una primera ració de quatre capítols i, diumenge, el desenllaç. Hauria volgut fer una entrada per a cada capítol, però, al no tenir el blog activat en el seu moment, en faré una valoració pel globlal de la temporada.

Un punt fort és el conjunt d’escenaris exteriors; tota l’acció passa pels carrers, platges i port d’una vila de marina del Sud de la Gran Bretanya, amb els típics penya-segats, testimonis de tantes històries acabades en tragèdia. La localització real la trobem escampada per la regió de Dorset al sud d’Anglaterra, amb West Bay aportant els paisatges més marítims amb elements com el penya-segat (un protagonista més de la sèrie), i Somerset oferint els espais més urbans, com la redacció del diari. Aquestes localitzacions tenen el gran suport del típic clima anglès de boires i pluges (els misteris amanits amb aquest temporal sempre guanyen punts), però, més que la paleta de tons que aporten a la imatge, també proporcionen de forma natural la creació de personatges més recargolats, foscos, amb caràcter feréstec (bé és sabut que els llocs amb climes amb poc sol són propensos a liderar les quotes en nombre de depressions i suïcidis per habitant).

L’argument, si n’analitzem la temporada sencera, no és massa innovador puix que des del principi saps que et faran dubtar de de tots els que van passant per allà fins a última hora. Però, Broadchurch, compta amb el gran David Tennant com a protagonista. Un actor que es nota que prové del teatre clàssic i que sorprèn satisfactòriament cada vegada que se’l veu en algun projecte (un bon projecte, evidentment). Aquesta vegada, interpreta un detectiu que s’haurà de fer càrrec del cas del cadàver, quan fa ben poc que ha estat traslladat a la comissaria d’aquest poble. La seva interpretació és notable i en algun moment -el personatge- et fa patir realment pel seu estat de salut (té problemes cardíacs amb poques esperances.). Pel que fa a la seva ajudant, pot donar gràcies per haver estat interpretat per n’Olivia Colman, tota una fletxa a l’hora de caracteritzar expressions naturals i, sobretot, drames maternals. I és que finalment, la sèrie, va més de tot això: de relacions personals entre amics i familiars que no d’una sèrie estricament policial. Per això, s’agraeix una bona interpretació sentimental.

Broadchurch també és capaç de fer-nos crear una sensació d’una desconfiança en el nostre món real: qui són les persones que ocupen, a diferents nivells, el nostre del dia a dia? ho sabem? Broadchurch ens presenta diversos casos de víctima, com el cas del cadàver, però, també víctimes amb finals dolorosos per casos de confiança a cegues o víctimes de la manipulació o adequació de certa infomació per interessos propis.

L’aprovo. també perquè ofereix un interrogant sobre el pressumpte assassí que es manté fins al darrer capítol i, això, és d’agrair quan és força habitual veure sèries que al tercer o quart capítol ja veus que guanya massa força un candidat a assassí i, en el cas que vulguin fer un gir, el gir és massa precipitat i destrempa les ganes de seguir mirant la sèrie. Amb la competència que hi ha, aquest gènere ha de tenir clar que ha de tenir captivat a l’espectador fins al final per mèrits propis; no s’hi val jugar a canvis de rumb traçats amb una brújola sense agulla imantada

Hi entren en joc l’amistat, la por, els secrets, l’Església, l’espiritisme (sense recrear-s’hi), abusos sexuals … i tots aquestes temes tenen molt protagonisme durant tots vuit capítols.

Mireu-la, no és una pèrdua de temps.

>> M’agrada jugar/usar el GoogleMaps, i sempre que veig que les localitzacions de les sèries són accessibles en cotxe penso anar-hi a fer una volta des de l’ordinador. He anat a buscar alguna de les localitzacions més amagades i he trobat la caseta de la platja i la redacció del diari, a West Bay i a Somerset respectivament. Per qui ho busqui i no ho trobi … la setmana vinent penjaré les coordenades!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *